Els patriotismes

En Castellà

El patriotisme és el últim refugi dels ignorants

A mi les festes patrioteres m'encanten, i m'encanten perquè em brinden la possibilitat d'un dia de descans, del qual cada dia està un més necessitat. D'altra banda, me la porten fluixa, perquè per a mi els patriotismes han estat sempre una cosa aliena i sense sentit.

Mai he estat patriota, i això que ocasions i situacions no m'han faltat per arribar a ser-ho. Em vaig educar, si es pot anomenar així, en una escola de les anomenades Nacionals, on inculcar als nens el valor del patriotisme i la defensa de la Pàtria i els seus principis morals, era l'objectiu principal.

Dins dels valors previstos en l'ideari d'aquest tipus de patriotisme, figurava especialment l'amor a la Pàtria, l'obediència i entrega incondicional als seus gobernanates, als que et pagaven el sou, els capellans, etc, etc. Una pàtria que no coneixia, si exceptuem els quatre-cents km quadrats del poble on vivia. No van aconseguir ni tan sols apropar un mil.límetre a aquest tipus de sentiment, potser perquè per aquells temps la pressió mediàtica no existia i el mestre i el capellà dels que depenia la meva educació, no van tenir prou autoritat moral, per fer-ho.

Després vaig haver de passar per una altra etapa on el patriotisme era o havia de ser, l'eix on girava la teva existència. El patriotisme havia de ser el valor moral que més et identificaria com espanyol. Aquesta etapa va ser la del meu servei militar obligatori. Ser i sentir-se espanyol significava en aquells dies, sentir-se identificat amb uns principis la qual essència, estava sense cap dubte, emparentada amb el feixisme més reacionario.

Sempre he considerat el patriotisme com la religió: un instrument al servei dels poderosos per a manipular a les masses. Si a la religió s'apel.la a Déu en el nom del qual es van cometre, es cometen i se seguiran cometent autèntiques barbaritats, al patriotisme, s' apel.la a la Pàtria per als mateixos fins.

Algú va dir que el patriotisme (qualsevol patriotisme) és l'últim refugi dels ignorants, en el que estic completament d'acord.

Entre l'11 de setembre i el 12 d'Octubre hi ha unes dates en el calendari, però la veritat és que des del meu punt de vista, entre el patriotisme d'uns i dels altres, no hi cap un pèl.

Los patriotismos

En Català

El patriotismo es el último refugio de los ignorantes

A mi las fiestas patrioteras me encantan, y me encantan porque me brindan la posibilidad de un día de descanso, del que cada día anda uno más necesitado. Por lo demás, me la traen floja, porque para mi los patriotismos han sido siempre algo ajeno y sin sentido.

Nunca he sido patriota, y eso que ocasiones y situaciones no me han faltado para llegar a serlo. Me eduqué, si se puede llamar asi, en una escuela de las llamadas Nacionales, donde inculcar a los niños el valor del patriotismo y la defensa de la Patria y sus principios morales, era el objetivo principal.

Dentro de los valores contemplados en el ideario de ese tipo de patriotismo, figuraba especialmente el amor a la Patria, la obediencia y entrega incondicional a sus gobernanates, a los que te pagaban el sueldo, a los curas, etc, etc. Una patria que no conocía, si exceptuamos los cuatrocientos km cuadrados del pueblo donde vivía. No consiguieron ni siquiera acercarme un milímetro a ese tipo de sentimiento; quizás porque por aquellos tiempos la presión mediática no existia; el maestro y el cura de los que dependía mi educación, nunca tuvieron la suficiente autoridad moral para hacerlo; y muchas otras razones con la suficiente identidad negativa, para motivarme en la idea de que el patriotismo al que me estaban induciendo no se correspondía con la idea que empezaba a cuajar en mi sobre como debería ser una patria.

Después hube de pasar por otra etapa donde el patriotismo era o debía ser, el eje donde giraba tu existencia. El patriotismo debía ser el valor moral que más te identificaría como español. Esta etapa fue la de mi servicio militar obligatorio. Ser y sentirse español significaba por entonces, sentirse identificado con unos principios cuya esencia estaban sin lugar a dudas, emparentada con el fascismo más reacionario.

Siempre he considerado el patriotismo como la religión: un instrumento al servicio de los poderosos para manipular a las masas. Si en la religión se apela a Dios en cuyo nombre se cometieron, se cometen y se seguirán cometiendo auténticas barbaridades, en el patriotismo, se apela a la Patria para los mismos fines.

Alguien dijo que el patriotismo (cualquier patriotismo) es el último refugio de los ignorantes, en lo que estoy completamente de acuerdo.

Entre el 11 de Septiembre y el 12 de Octubre hay unas fechas en el calendario, pero la verdad es que desde mi punto de vista, entre el patriotismo de unos y de los otros, no cabe un pelo.

En castellà aquí

La catalanitat dels ciutadans no hauria d'estar sotmesa als criteris radicals i extremistes dels nacionalistes catalans.

Vaig trobar el següent article al diari ultranacionalista Avui, on com es pot llegir una vegada més, la fal.làcia y la gran mentida de considerar als inmigrants que van venir a Catalunya als anys cinquanta-sixanta, un ejercit enviat per Franco amb la intenció d'anihilar la cultura y la llegua catalana. Aquest és l'article:

Els que no volen ser catalans

No, no és català tothom qui viu i treballa a Catalunya. Sense ànim d’esmenar el President Tarradellas i combregant fins i tot amb l’esperit d’aquella voluntat integradora, haurem de convenir que, a Catalunya, hi viuen i hi treballen persones que no són ni volen ser catalans. Ben al contrari, molts d’aquests ciutadans són la part activa i voluntariosa d’aquella estratègia espanyola que pretenia anihilar qualsevol vestigi de catalanitat sota la pressió d’una allau immigratòria armada amb la legalitat uniformitzadora i repressiva de l’Estat, i alimentada amb les raons de l’odi secular.

És cert que els successius Governs de la Generalitat han fet una tasca important per afavorir la integració de tothom i que els resultats d’aquestes polítiques han donat bons fruits (encara sort!). Però la massa refractaria, a la que s’han afegit en els darrers anys els qui s’han cregut el gran “bluff” endegat amb l’“España va bien” d’Aznar, fa que percibim un retrocés en el nombre d’aquells que “són i volen ser” catalans. Ben lluny del que opinen alguns, aquesta massa “no-integrada”, no és pas l’argument que ens ha de fer desistir d’emprendre el camí de l’autodeterminació. Ben al contrari, ens ha de fer conscients que el moment és crític i atesos factors com ara la pressió mediàtica o la demografia, o ens afanyem, o no hi serem a temps.

*****************************

Primer s'hauria de determinar els requisits necessaris per tenir el dret a la catalanitat. Encara que no és molt difícil endevinar per on van els trets. Sabem que hi ha un tipus de català que s'atorga el dret d'expedir certificats de catalanitat segons els seus inapel.lables criteris i les exigències per a atorgar el dret a aquesta catalanitat als ciutadans, hauria de passar per quatre o cinc requisits:

1.-Estar disposat a defensar Catalunya contra la bota opressora que durant segles va espoliar i oprimir al poble català, sense tenir en consdieración en aquests moments les circumstàncies ni el context històric en que van tenir lloc.

2.-La integració absoluta i sense reserves en la seva cultura, la seva història, la seva llengua, i la renúncia expressa a qualsevol altre element cultural, històric i lingüístic que pogués posseir.

3.-Mai no es podran posar en dubte els principis sagrats de l'independentisme com a objectiu irrenunciable per a l'alliberament de Catalunya. L'aversió cap a l'estat opressor, ha de ser de ser clara i sense fissures.

4.-Catalunya ha d'estar molt per sobre de l'individu, o el que és el mateix: no s'ha de prioritzar la individualitat a la comunitat absoluta, com la forma més eficaç de mantenir l'homogeneïtat en tots els seus elements ideològics sempre latent i la cohesió social i nacional.

5 .- A Catalunya hi ha un gloriós equip de futbol els quals èxits i grandesa han anat sempre units al sentiment patriòtic del nostre poble. Per tant, i apel.lant a la homogeneïtat que feia referència l'article 4, per tenir dret a la catalanitat absoluta, és completament obligatori ser soci, o en el pitjor dels casos, simpatitzant disposat a defensar amb violència o sense, els colors victoriosos del FC Barcelona, que és l'equip al que es feia referència al principi de l'article.

Annex: Per tenir ple dret i l'honor de pertànyer a la nació catalana, s'han de complir incondicionalment i sense discussió, els cinc articles sense excepció, sense perjudici que en el futur poguessin promulgar algun més als que l'aspirant a català de primera , s'ha de comprometre a acatar també.

__________________________

Bé, encara que aquest hipotètic articulat m'ho acabo d'inventar, els que portem vivint a Catalunya gairebé cinquanta anys, sabem molt bé per l'experiència acumulada que sense algun dels requisits que figuren en l'articulat, la catalanitat serà negada als ciutadans que no acceptin aquestes normes, per aquells que no sé amb quin dret, s'erigeixen en expenedors de certificats de catalanitat.

En l'article escrit per un periodista ultanacionalista català del diari Avui, subjau molt subliminalment la convicció que en qualsevol procés d'autodeterminació cap a la independència, només haurien de participar els "autèntics" catalans. Els altres, segons el periodista, som immigrants enviats per Franco en els anys 60 amb la intenció d'acabar d'extingir qualsevol vestigi cultural i lingüístic de Catalunya, sense reconèixer a aquests ciutadans cap altra aportació al progrés general de Catalunya. L'article transpira, com en qualsevol altra reflexió ultranacionalista, xenofòbia per tot arreu, negant a aquests ciutadans qualsevol dret a participar en les possibles decisions en les que es plantejaran projectes independentistes.

Per a tots aquells que portem gairebé cinquanta anys, fins i tot més, vivint a Catalunya i que hem aportat amb el nostre esforç i el nostre sacrifici, tant al progrés econòmic, sòcia i demogràfic d'aquest país, llegir aquest tipus d'articles, suposa, a part de la tristesa de sentir-se tan malament valorat per aquesta gent, el rebuig i el menyspreu més absolut, per tots aquells il • luminats que es creuen amb més drets que els altres a decidir sobre el futur de Catalunya, quan l'únic que han fet ells durant la seva existència, és enverinar i confrontar la societat amb mentides i falses lectures de la història; manipulacions i un "secular odi" cap a tot el que quedi fora de les seves radicals i trasnuitats plantejaments separatistes.

Sobre la gran mentida tan difosa entre els nacionalistes, que els que vam tenir d'abandonar la nostra terra formàvem part de l'estratègia de Franco per aniquilar Catalunya cultural i lingüísticament, he de negar amb tota rotunditat i tota la meva indignació que això fos cert. Al poble on residia anaven sovint empresaris catalans proveïts de autobusos per contractar mà d'obra barata de la qual tan necessitada estava Catalunya al boom immobiliari i turístic. Mai vam ser un "exèrcit" anihilador de cultures, llengües i altres i si un element imprescindible i decisiu, per al desenvolupament i progrés de Catalunya en el seu conjunt. Cap nacionalista, com veiem en l'article que escriu aquest payo, ha reconegut aquesta aportació, més aviat tot el contrari.

Em pregunto que pensarà el periodista i tots els que pensen com ell, sobre aquest parell de qüestions: ¿També els dos milions i més d'espanyols que van anar a treballar a Alemanya, França, Bèlgica, etc, eren exèrcits anihiladors de cultures i llengües de aquests països, enviats per Franco? ¿També són els actuals immigrants exèrcits de anihiladors de cultures i llengües enviats pels seus respectius governants?

El nacionalisme independentista està ple de mentides, fal · làcies i manipulacions com aquesta, sense les quals es quedarien desproveïts d'arguments. El lamentable és que una mentida a base d'anar repetint-la indefinidament, acaba semblant veritat per a aquells que més que amb el cap, pensen amb les vísceres o amb el cul.



(Edició provisional pendent de modificacions i ampliacions)

El derecho a la catalanidad

En Catalán aquí

El derecho a la catalanidad no deberia estar sujeto a los criterios radicales y extremistas de los independentistas catalanes.

He encontrado en el diario ultracatalanista Avui, la siguiente reflexión sobre la catalanidad de los ciudadanos de este país:

Els qui no volen ser catalans

No, no és català tothom qui viu i treballa a Catalunya. Sense ànim d’esmenar el President Tarradellas i combregant fins i tot amb l’esperit d’aquella voluntat integradora, haurem de convenir que, a Catalunya, hi viuen i hi treballen persones que no són ni volen ser catalans. Ben al contrari, molts d’aquests ciutadans són la part activa i voluntariosa d’aquella estratègia espanyola que pretenia anihilar qualsevol vestigi de catalanitat sota la pressió d’una allau immigratòria armada amb la legalitat uniformitzadora i repressiva de l’Estat, i alimentada amb les raons de l’odi secular.

És cert que els successius Governs de la Generalitat han fet una tasca important per afavorir la integració de tothom i que els resultats d’aquestes polítiques han donat bons fruits (encara sort!). Però la massa refractaria, a la que s’han afegit en els darrers anys els qui s’han cregut el gran “bluff” endegat amb l’“España va bien” d’Aznar, fa que percibim un retrocés en el nombre d’aquells que “són i volen ser” catalans. Ben lluny del que opinen alguns, aquesta massa “no-integrada”, no és pas l’argument que ens ha de fer desistir d’emprendre el camí de l’autodeterminació. Ben al contrari, ens ha de fer conscients que el moment és crític i atesos factors com ara la pressió mediàtica o la demografia, o ens afanyem, o no hi serem a temps.

Primero se tendría que determinar los requisitos necesarios para tener el derecho a la catalanidad. Aunque no es muy dificil adivinar por donde van los tiros. Sabemos que hay un tipo de catalán que se otorga el derecho de expedir certificados de catalanidad según sus inapelables criterios y cuyas exigencias para otorgar el derecho a dicha catalanidad a los ciudadanos, debería pasar por cuatro o cinco requisitos:

1.-Estar dispuesto a defender a Cataluña contra la bota opresora que durante siglos expolió y oprimió al pueblo catalán, sin tener en consdieración en estos momentos las circunstancias ni el contexto histórico en que tuvieron lugar.

2.-La integración absoluta y sin reservas en su cultura, su historia, su lengua, y la renuncia expresa a cualquier otro elemento cultural, histórico y lingüistico que pudiera poseerse.

3.-Nunca se podrán poner en entredicho los principios sagrados del independentismo como objetivo irrenunciable para la liberación de Cataluña. La aversión hacia el estado opresor, debe ser ser clara y sin fisuras.

4.-Cataluña debe estar muy por encima del individuo, o lo que es lo mismo: no se debe priorizar la individualidad a la comunidad absoluta, como la forma más eficaz de mantener la homogeneidad en todos sus elementos ideológicos siempre latente y la cohesión social y nacional.

5.- En Cataluña existe un glorioso equipo de fútbol cuyos éxitos y grandeza han ido siempre unidos al sentimiento patriótico de nuestro pueblo. Por lo tanto, y apelando a la homogeneidad que hacía referencia el artículo 4, para tener derecho a la catalanidad absoluta, es completamente obligatorio ser socio, o en el peor de los casos, simpatizante dispuesto a defender con violencia o sin ella, los colores victoriosos del F.C. Barcelona, que es el equipo al que se hacía referencia al principio del artículo.

Anexo: Para tener pleno derecho y el honor de pertenecer a la nación catalana, deben cumplirse incondicionalmente y sin discusión alguna, los cinco articulos sin excepción, sin perjuicio de que en el futuro pudieran promulgarse alguno más a los que el aspirante a catalán de primera, debe comprometerse a acatar tambien.

Bien, aunque este hipotético articulado me lo acabo de inventar, los que llevamos viviendo en Cataluña casi cincuenta años, sabemos muy bien por la experiencia acumulada que sin alguno de los requisitos que figuran en el articulado, la catalanidad será negada a los ciudadanos que no acepten dichas normas, por aquellos, que no sé con qué derecho, se erigen en expendedores de certificados de catalanidad.

En el articulo escrito por un periodista ultanacionalista catalán del diario Avui, subyace muy subliminalmente la convición de que en cualquier proceso de autodeterminación hacia la independencia, sólo deberían participar los "auténticos" catalanes. Los demás, según el periodista, somos inmigrantes enviados por Franco en los años 60 con la intención de acabar de extinguir cualquier vestigio cultural i lingüistico de Cataluña, sin reconocerle a estos ciudadanos ninguna otra aportación en el progreso general de Cataluña. El artículo rezuma, como en cualquier otra reflexión ultranacionalista, xenofobia a raudales, negando a estos ciudadanos cualquier derecho a participar en las posibles decisiones en las que se plantearan proyectos independentistas.

Para todos aquellos que llevamos casi cincuenta años, incluso más, viviendo en Cataluña y que hemos aportado tanto, con nuestro esfuerzo y nuestro sacrificio al progreso económico, socia y demográfico de este país, leer este tipo de artículos, supone, aparte de la tristeza de sentirse tan mal valorado por esta gente, el rechazo y el desprecio más absoluto, por todos aquellos iluminados que se creen con más derechos que los demás a decidir sobre el futuro de Cataluña, cuando lo único que han hecho ellos durante su existencia, es envenenar y confrontar a la sociedad con mentiras y falsas lecturas de la historia; manipulaciones y un "secular odio" hacia todo lo que quede fuera de sus radicales y trasnochados planteamientos separatistas.

Sobre la gran mentira tan difundida entre los nacionalistas, de que los que tuvimos que abandonar nuestra tierra formábamos parte de la estrategia de Franco para aniquilar Cataluña cultural y lingüísticamente, he de negar con toda rotundidad y toda mi indignación que eso fuera cierto. Al pueblo donde residía iban a menudo empresarios catalanes provistos de atobuses para contratar mano de obra barata de la que tan necesitada estaba Cataluña en pleno boom inmobiliario y turístico. Nunca fuimos un "ejercito" aniquilador de culturas, lenguas y demás y si un elemento imprescindible y decisivo, para el desarollo y progreso de Cataluña en su conjunto. Ningún nacionalista, como vemos en el artículo que escribe ese tío, ha reconocido esa aportación, más bien todo lo contrario.

Me pregunto que pensará el periodista y todos los que piensan como él, sobre este par de cuestiones: ¿ También los dos millones y pico de españoles que fueron a trabajar a Alemania, Francia, Bélgica, etc, eran ejércitos aniquiladores de culturas y lenguas de esos países, enviados por Franco? ¿ También son los actuales inmigrantes ejércitos de aniquiladores de culturas y lenguas enviados por sus respectivos gobernantes?

El nacionalismo independentista está repleto de mentiras, falacias y manipulaciones como esta, sin las cuales se quedarían desprovistos de argumentos. Lo lamentable es que una mentira a base de ir repitiéndola indefinidamente, acaba pareciendo verdad para aquellos que más que con la cabeza, piensan con las tripas o con el culo.

(Edición provisional pendiente de modificaciones y ampliaciones)