El meu espanyolisme

Sempre he cregut que dintre de Catalunya, és compatible la catalanitat amb l'espanyolitat, sempre que entre els dos sentiments, si es pot dir així, hi hagi la suficient compressió i sensibilitat per ambdues parts com per fondre tots dos sentiments en un de sol. Per a mi suposa un motiu d'orgull i satisfacció personal, estar escrivint aquest article en català, tot això, sense haver trepitjat mai una classe d'aquest idioma. Això hauria de suposar una proba del meu progresiu integrament, però com que no sóc del Barça ni tampoc renec dels meus origens, això no serveix per a res.

He viscut a Catalunya més de 45 anys, la cual cosa em dona el dret i també el deure de sentir-me catalá, pero sense etiquetes ni fals patriotismes i en la propoció que jo crec raonable, sense que això suposi cap imcompatibilitat amb la resta del meu patrimoni cultural, lingüistic, etc, més aviat, tot el contrari. Tot i així, crec que el meu perfil com a ciutadà de Catalunya, no encaixaria dintre de les exigències ideologiques que faría qualsevol partit d'esquerres als seus afiliats i com que jo de nacionalista ni de dretes no tinc un sol pèl, aixó em condemna a seguir sent lliure.

Dit això, anem per feina.

A.T.S Septiembre 2009

--------------------------------------------------------------------------------

La meva espanyolitat

Hi va haver un temps, ja llunyà, que servidor va arribar a sentir-se acomplexat de sentir-se espanyol, fins al punt de desterrar del meu vocabulari la paraula Espanya i altres, com província, etc. Eren temps de clandestinitat, primer, i de semiclandestinitat i més o menys lliure, després. Era fàcil caure en la verborrea i en la demagògia revolucionària dels partits i sindicats d'aquells temps després d'haver patit durant molts anys una dictadura militar en què els ciutadans érem un mer nombre censal sense el més elemental dels drets. Era inevitable associar la paraula Espanya, a tota aquella situació i com a conseqüència de l'ús ultranacionalcinalista que s'havia fet d'ella en el règim franquista, on els principis ideològics i polítics eren de tall feixistoide, com tothom sap.

Mai no es mirava a aquesta paraula, més enllà del començament de la dictadura, com si la paraula Espanya, hagués estat un invent de Franco. He de reconèixer que em vaig sentir bastant identificat amb aquesta actitud, i com els altres, vaig col.laborar en la mesura de les meves possibilitats a que es difongués aquesta ideia, quelcom del que em penedeixo ara.

Quan va morir el dictador, encara que poc a poc, les coses van anar millorant: hi va haver un procés de legalització dels partits polítics i sindicats, es va establir el dret de reunió i associació, etc, etc, acabant en un procés electoral on es convocaria a la ciutadania a escollir un parlament constituent, que s'encarregaria d'elaborar i redactar una constitució en la qual es reconeixeria, com en qualsevol altre país democràtic, tant els drets com les obligacions fonamentals de tots els ciutadans. Conclosa aquesta, es va sotmetre a votació a les corts constituents aprovant-se per la immensa majoria, i a referèndum al poble espanyol, que majoritàriament va aprovar, també, el dia 6 de desembre de 1978.

Comprenc, que aquesta Constitució va ser aprovada dins d'un context històric i polític, on alguns poders fàctics estaven encara molt presents i l'herència tant ideològica com a política del dictador, no s'havia extingit ni molt menys encara, com van veure el 23-F. No obstant això, dins d'aquella llei de lleis, s'apreciava un marge prou ampli per desenvolupar en el futur, quan les coses fossin caient pel seu propi pes, lleis que podrien atendre les exigències i les necessitats de cada moment de la societat. Els resultats estan aquí i avui dia trenta anys després, el règim polític d'Espanya, no té res a envejar a cap altre règim de qualsevol país democràtic, encara que hi hagi encara algun il.luminat que pensi que Espanya i els espanyols, siguem una reminiscència dels Reis Catòlics de Ferran VII i de Franco.

Davant d'una situació de normalitat democràtica, jo creia,-il.lús de mi-, que amb l'espectacular canvi que havia experimentat el país en tots els sentits, aquestes connotacions que havia tingut la paraula Espanya, haurien desaparegut, però va passar al contrari: es va aguditzar el sentiment antiespanyol i per suposat, la paraula Espanya, seguia tenint l'estigma i la desídia, fins i tot en major proporció, del que l'havia tingut en plena dictadura. Fins a tal punt va arribar aquesta ignomínia, que en certa ocasió vaig portar una nota de premsa a una revista de Girona que es deia o es diu, perquè no sé si va desaparèixer, "Presència" i em van fer canviar la paraula "Espanya" per la de " l'Estat Espanyol "si volia que la publiquessin.

Des de llavors i fins avui, no hi ha un mitjà català, escrit o parlat, que no faci mil voltes i recorri al més variat assortiment d'adjectius per evitar escriure o dir "Espanya": "La resta", "L'estat espanyol", etc. Fins i tot a nivells de seleccions espanyoles esportives o de qualsevol altra cosa, mai no diran ni escriuran Espanya, diran: "L'equip espanyol", "la seleció espanyola" o qualsevol altra cosa. En canvi, en referir-se a l'equip contrari, diuen amb tota normalitat, Itàlia, Alemanya, Brasil, Argentina, etc. Quan Espanya participa en qualsevol fòrum internacional, idem del mateix: L'estat espanyol i Alemanya ...

La veritat és que no sé que intencionalitat pot haver en aquesta falta de respecte i desvergonyiment cap a la denominació legal i constitucional de l'Estat espanyol, quan amb cap altre país del món ho fan. Potser, es fan la falsa ideia de que Espanya no existeix. Si es així, no se de on cony surt els gentilicis espanyols, l'Estat Espanyol, etc.

Abans d'expressar el meu desacord amb l'assumpte següent, vull aclarir que a mi les banderes i els himnes em la porten fluixa. Potser tenia rao l'ex molt honorable president de la Generalitat i de Banca Catalana, Jordi Pujol, quan va dir a un llibre que va escriure als anys 60, que els andalusos que havien arribat a Catalunya suposàvem un perill per a la cultura i la llengua d'aquest país perquè érem gent desarrelada i que si no estimavem la nostra terra, menys estimaríem a Catalunya. No se pas que pensarà avui, no sol dels andalusos, sino dels ciutadans nouvinguts de més de un centenar de països que convivim a Catalunya.

Ningú no pot titllar-me de fatxa per penjar una bandera al meu balcó, ni espanyola ni catalana; ningú haurà pogut mai sentir-me cantar l'himne d'Espanya ni tampoc "el cant del segadors", ni de fer qualsevol altra ostensibilidad de la meva condició d'espanyol o català. No obstant això, considero que és tan incomprensible com l'anterior, que un "visca Catalunya" gaudi de l'emoció i el goig patriòtic d'aquells que consideren en canvi, un "viva Espanya", una cosa així com un "Viva Hitler, Franco, Mussolini" i toa la ostia. El mateix passa amb la bandera: per molt constitucional que sigui, exhibir-la públicament és una actitud completament feixista mesetària, dictatorial, etc, tot i això per part d'aquells que veuen en la seva, un simbol de llibertat, democràcia, igualtat, patriotisme...

Els que ens sentim espanyols, tan d'una manera com d'altra, no som gent apàtrida sense dret a tenir una patria amb bandera i himne, com tothom, i no per això hem d'estar sempre considerats com a feixistes ultramontans.

La cual cosa no vol dir, que no reconegui que a Espanya hi hagi gent amb ideologia feixista o ultraderetana com a tot arreu, que n'hi ha, com hi ha també, gent d'ideologia d'ultra esquerras i de qualsevol altra ideologia.

A Catalunya, no tots pensem el mateix (que tot s'ha de dir) Cada vegada més, la gent viu la seva espanyolitat amb menys por (encara que hi ha raons suficients per sentir-lo) i va perdent el complex que durant tant de temps se li ha anat inculcant com còmplice i executor de tots els mals econòmics, polítics, culturals, lingüístics, etc, etc. de Catalunya, i no em refereixo als veritables culpables, sinó a tots aquells que vam venir a Catalunya a treballar i ha col • laborar en el progrés d'aquest país i que se'ns sol posar sovint, al mateix sac.

No tothom és nacionalista, sortosament, i els ciutadans que voldrien l'independencia amb respecte a d'España, son minoria. Catalunya és cada dia mes diversa tant cultural com etnica i llingüisticamnet, i no te res a veure amb la Catalunya del setgle divuit. Així que a l'hora de fer qualsevol plantejament d'independéncia s'hauran de tenir en comptes totes aquestes sensibilitats.

Servidor, ja té un cert bagatge, per raons obvies i porto cinquanta anys escoltant el mateix, i diuen que el dimoni sap més per vell que per dimoni. Això vol dir que a mi me la sua de dalt a baix i de baix a dalt tot això, i ningú em farà "comulgar con ruedas de molíno", com diem els castellanoparlants. Servidor, passa de doctrines alineant i manipuladores, i falses lectures de l'història; vinguin d'on vinguin.

Han quedat lluny els rentats de cervell i tinc la suficient capacitat, per ara, de pensar per si mateix, i a servidor, amb aquest tipus de menyspreu cap a tot allò que sigui espanyol, el que estan aconseguint és allunyar-me cada dia més de qualsevol ideologia nacionalista patriotera i de campanar.

Sóc i em sento espanyol, perquè no em puc sentir ni ser, francès, italià, belga, rus ... Em pregunto sovint, per què sóc un feixista si dic viva España -que no ho dic mai- poso la bandera al meu balcó -que tampoc la poso mai- o faig ús de la paraula Espanya, quan s'ha d'utilitzar? I es clar, em pregunto també, per qué si canvio la paraula España, per la paraula Catalunya, tot es tan diferent. Això em fa pensar que si hi ha una actitud i una ideologia que tingui semblança al feixisme, aquesta és el nacionalisme; qualsevol nacionalisme. Així que un nacionalista, hauria de pensar-s'ho dues vegades abans de qualificar a algú com a feixista.

Sempre he estat molt respectuós amb els sentiments dels altres. Sempre li he reconegut a tot aquell que per les raons que sigui, no se sent espanyol, el dret a sentir-se el que li doni la gana, i le sorti dels collons, però exigeixo al mateix temps, aquest mateix dret per a mi, sense que se'm titlli per això, del més menyspreable i indesitjable fatxa, falangista, etc.

La persona que exigeix per a ell el que nega als altres, sempre serà per a mi una persona sense cap tipu de credibilitat i tindrà per parte meva, la més absoluta de les ignoràncies.

I per acabar, per tal de deixar clara la meva espanyolitat o "fachatez" com em denominaran alguns després de llegir això, diré que la meva espanyolitat consisteix bàsicament, en compartir i tenir en comú, amb la resta de persones que tenen la meva mateixa condició jurídica respecte a la nacionalitat oficial espanyola, una cultura, una llengua, unes lleis, un estat, un govern, una economia, etc.

Quan dic que em sento espanyol, no vull dir que em senti gallec, asturià, català, aragonès, murcià, etc, al mateix temps, que no, però amb tots ells tinc nexes comuns que no tinc amb els ciutadans d'altres països. Sense haver estat mai a Astúries, per exemple, estic segur que em sentiré molt més a casa, que si vaig a Nàpols o Moscou. ¿Tan difícil és comprendre aquest tipus d'espanyolitat? ¿On és el feixisme?

A part dels sentiments més o menys patriòtics que una persona pugui tenir, hi ha àmbits territorials als quals pertanyen juridicament. Sens dubte, el primer és l'estatal, tot seguit, el regional, comarcal, provincial, municipal, veïnal ... sense que això suposi que en el pla afectiu, hagi de tenir el mateix ordre, que no ho té normalment.

Jo mai no dire que estimo aquesta terra o l'altra. L'afecte, només ho puc sentir per persones, fins i tot, animals, però no puc estimar un país, una llengua, una cultura... Si puc, i és així com ho sento, identificar-me amb tot això i sentir-me be en determinat lloc; estimar a part de la seva gent, però res més.

Penso que quan es diu, estimo España, estimo Catalunya, estimo Andalucia, etc, s'està incurrent en un acte d'hipocresia, perque a qualsevol d'aquest llocs, sempre hi ha coses que no ens agraden ni gen ni mica, fins i tot, odiem. Així que no ens enganyem: estimem la part del país que ens interessa i res més. Això per a mi no és estimar un país. Insisteixo, ningú estima el seu país totalment. Els nacionalistes, son els que estimen menys part del seu pais. La seva estima es concreta i limita a certs elements culturals, llingüistic, historics i poc més.

Així que tot aquells que veuen en l'espanyolitat de la gent només facherío, haurien de fer examen de consciència i potser acabarien trobant en la seva actitud, el feixisme que pretenen veure als altres i que no tenen