domingo, 20 de diciembre de 2009

Extinguir lo extinguido



Era necesaria esta iniciativa de abolición de las corridas de toros en Cataluña?
_____________________
A.T.S. Domingo 20 de Diciembre de 2009


Consideraciones previas

Es bueno que la sociedad vaya tomando consciencia y sensibilidad hacia los animales, aunque esa consciencia y esa sensibilidad, está mucho más presente hacia unos que hacia otros, dependiendo, eso sí, de los gustos y preferencias personales de cada cual. No existe la misma sensibilidad por un animal doméstico: perros, gatos, caballos, etc, que por animales, cuyo trato o relación es inexistente, y en el peor de los casos, incluso existe rechazo por ellos, como pueden ser los reptiles y otros animales como ratas, ratones, etc.

Desde el punto de vista biológico, la naturaleza no hace distinciones entre ningún ser vivo, otorgándole a cada uno de ellos su función y su status dentro de la biosfera. Es el hombre y sólo él, el que determina el destino y el fin de cada animal en función del uso que pueda o no, hacer de él. Para ello, los clasifica en categorías: domésticos, salvajes, comestibles, peligrosos para su salud y su integridad física, etc. Así, a la hora de observar consideraciones éticas en la conducta con respecto al trato que debe darse a cada animal, es cuando resulta difícil y en muchos casos controvertido, establecer los límites donde situar el derecho del hombre a usar a los animales en su beneficio, y por el otro, el derecho natural del animal a subsistir.

Siempre, como decía, va haber un interés humano a la hora de separar unos animales de los otros en función de la utilidad que puede tener para él (el hombre) : Si existen raticidas, insecticidas o cualquier otro medio de aniquilación, es sencillamente por interés humano. Desde el punto de vista biológico, tanto derecho tiene un mosquito o una rata a existir, que una vaca o un perro.
Por lo tanto, partiendo de esta realidad natural, si es el ser humano quién establece los criterios de aniquilación de los animales, cualquier medio que utilice y la selección del animal, debería tener la misma consideración ética para todos ellos, o para ninguno.
Naturalmente, eso no es así, y es aquí donde lo que para unos es aceptable, no lo es para otros.

Nadie se pone a pensar en el sufrimiento de un mosquito cuando es fumigado; en el de una rata cuando es envenenada, o en el de un caracol cuando es arrojado vivo a una olla de agua hirviendo; en cambio, no ocurre lo mismo con otro tipo de animales, cuyo sufrimiento y muerte, si es infringido por un ser humano, es completamente rechazable e inadmisible desde el punto de vista ético. Esta actitud es injusta y en muchos casos hipócrita, aunque la comprenda y participe de ella en cierta medida, especialmente, cuando me alimento de animales, pudiéndolo hacer con otro tipo de productos alimenticios.

Hay un animal especialmente, cuyo maltrato, sufrimiento y muerte, es objeto de un especial y radical rechazo por parte de la sociedad: el toro de lidia, de cuyo asunto, voy a ocuparme el resto del artículo.


Viene a cuento esta serie de consideraciones previas, porque ha sido planteada una iniciativa popular al Parlament de Cataluña (que da la impresión de que esté más destinado a prohibir que a tolerar) sobre la obolición de las corridas de toros en Cataluña. Dicha iniciativa de prohibir las corridas de toros, es en mi opinión, es un atentado contra la libertad y obedece más a criterios puramente identitarios que a otra cosa, aunque se intente por parte de algunos políticos, sobre todo nacionalistas, hacernos creer que no es así.

No estoy a favor de la corridas de toros, pero tampoco lo estoy en que se criminalize y se les considere algo así como verdaderos psicópatas a los aficionados a los toros; en cambio, la opinión hacia otro tipo de matanzas como pueden ser la caza, la matanza del cerdo, etc, incluso están bien vistas por la sociedad.

La caza, por ejemplo, pudiera haber estado justificada hasta cierto punto, cuando se practicaba por pura necesidad, pero en la actualidad, en la mayoría de los casos, se hace por puro placer; hasta el punto, de que las presas (conejos,liebres, aves, etc) se echan al cubo de la basura. La matanza del cerdo, tan popular y tan arraigada en cualquier lugar de este país, y que he tenido la desgracia de presenciar en más de una ocasión, es un espectáculo sangriento, repugnante y cruel, cuyos detalles omito por respeto a la sensibilidad de las personas que pudieran leer esto.

Nunca, a pesar de mi opinión contraria a las corridas de toros, he pensado que el aficionado a esta fiesta nacional (con cuya denominación tampoco estoy de acuerdo) haya ido a una plaza de toros con el propósito morboso y sádico de deleitarse con el sufrimiento y muerte del animal. Creo, no sé si con demasiado acierto, que el aficionado a los toros asiste a una corrida con el propósito de presenciar un espectáculo donde se conjugan elementos de habilidad, valentía, bravura del animal, arte y emoción; e incluso, una connivencia entre el toro, el torero y el público, de connotaciones metafísicas.

A través de la historia, siempre hubo grandes intelectuales, artistas, políticos, etc, tanto españoles como extranjeros, poco sospechosos de tener una conducta y una moral que pudiera hacer pensar que eran unos depravados psicópatas. Entre ellos, el profesor Tierno Galván, quién llego a decir: "Los toros son el acontecimiento que más ha educado social, e incluso políticamente, al pueblo español". Otro poeta, poco sospechoso de ser un facha mesetario y taurino, como era Federico García Lorca, llego a decir:"la fiesta de toros es la más culta que hay hoy en el mundo y el toreo es, probablemente, la riqueza poética y vital mayor de España". Y así un sin fin de destacadas personalidades como: Góngora, Quevedo, Nicolas Fernández de Moratin, el mencionado Lorca, Alberti, Vicente Aleixandre, Miguel Hernández, Antonio y Manuel Machado, Gerardo Diego, Chaves Nogales, Ortega y Gasset, Ramón Pérez de Ayala, Salvador de Madariaga, Américo Castro, José Bergamín, Camilo José Cela, y tantos otros. Así que calificar a las corridas de toros como una cosa de ignorantes y fascistas, es la mayor equivocación que se puede cometer. Otra cosa es que me identifique con cuanto dicen, y que me hayan hecho cambiar de opinión, que en la mayoria de los casos es que no, pero estoy seguro, que yo tampoco hubiera sido capaz de convencerlos a ellos.

Sin querer justificar la existencia de las corridas de toros, si que hay algo que se debería tener en cuenta: Sin corridas de toros, este animal se extinguirá, porque por su naturaleza irreductible y peligrosa, es imposible darle cualquier otra utilidad que no sea la lidia. Su destino, en el caso que quisiera preservarse la especie, sería peor que la extinción, porque ésta, consistiria en el confinamiento en un zoológico sin el necesario espacio vital para desarrollarse con la libertad necesaria para subsistir, o en su defecto, la muerte indigna en un matadero. La verdad es que alternativas para dejar a todo el mundo contento hay pocas y las pocas que hay, son radicalmente opuestas.

Nunca presencié ni presenciaré jamás, una corrida de toros; así que poco interés puedo tener en que se mantengan , pero creo no obstante, que esta abolición o prohibición no hacía falta. No hacía falta porque las corridas de toros están extinguidas de Cataluña practicamente desde hace tiempo y lo poco que queda, acabaría extinguiéndose en breve. Pero claro, si las corridas de toros o el interés por ellas, desaparece sin prohibiciones, quién se apuntaría el punto político? Era urgente, antes de que desapareciera, emprender cuanto antes una iniciativa de prohibición para así poder arrogarse el mérito de haber contribuido en la desaparición de este espectáculo taurino. Sobre todo, los nacionalistas independentistas cuya beligerancia contra cualquier elemento cultural español, ha sido siempre una constante en su acción política.

No dudo que en la votación, que ha sido secreta, haya habido alguien cuyo voto afirmativo haya obedecido a criterios puramente éticos, pero tampoco dudo en cambio, que los nacionalistas han votado desde una convición ideológica identitaria, donde es fácil deducir que tal y como prohibieron en algunas poblaciones costeras la venta de objetos cuya estética fuera aflamencada, en esta votación afirmativa, no había en su intención ningún tipo de consideración ética hacia el sufrimiento y muerte de un toro en una corrida, y sí, la desaparición de otro símbolo español más en Cataluña.

Tengo curiosidad por saber cual será la próxima prohibición; aunque después de ver como se prohibe rotular en castellano, bajo sanción; como se envían felicitaciones navideñas por parte de orgamismos oficiales en Cataluña en cualquier idioma excepto en español, etc, etc, uno puede esperar cualquier cosa. Supongo, que si las corridas de toros en un futuro cercano, son consideradas un acto completamente delictivo, cantar, leer o escribir a favor de este espectáculo, por coherencia jurídica, quedarán prohibidos tambien, sopena ser acusados de apología en favor de las corridas de toros.

Las corridas de toros deberían desaparecer, desde mi punto de vista, pero no deberían hacerlo a base de decreto, y porque unos cuantos políticos lo decidan. La afición, tanto en España como en el resto de paises donde se practica este espectaculo taurino, va disminuyendo y cabe pensar que los toros existiran mientras haya personas que asistan a las plazas. En el momento que una corrida de toros deje de ser negocio, se acabará. El tiempo en que esto suceda es dificil de preveer, pero sucederá y sin motivos ni lugar para la discusión. Como hoja seca en otoño, acabará cayendo por su propio peso.

(sujeto a posibles modificaciones y ampliaciones)

miércoles, 16 de diciembre de 2009


En Castellano



A.T.S. Dimecres 16 desembre 2009

Una de les primeres conseqüències negatives que tindria la independència de Catalunya, potser la més important per a molts catalans, seria veure el totpoderós FC Barcelona, en una lliga local amb equips com el Girona, el Manlleu, L'hospitalet, etc.
Aquest fet suposaria la ruïna total del club i reduir a mer historial nostàlgic, la seva grandesa.

El Futbol Club Barcelona, ja no seria "més que un club", seria un trist i vulgar equip de futbol, jugant en una trista i vulgar lliga de futbol d'un petit país situat al nord-est de la Península Ibèrica.

S' acabarien els Messi, els Iniesta, els Puyol, els Sergi, etc. El F.C. Barcelona no podria mai aspirar a tenir jugadors d'elit, per una raó molt senzilla: no tindria un euro per pagar-los. Qualsevol jugador que destaqués, aniria a parar a altres lligues molt més competitives i potents com l'espanyola, la italiana, l'anglesa ... S'acabarien les ingents quantitats de €uros que entren en les seves arques en concepte de drets de TV.

Pot ser, això sí, serien el millor equip de Catalunya; guanyarien cada any la lliga catalana, la copa catalana, etc, almenys els primers anys abans de la ruïna total. Quan passessin uns anys, possiblement el R.C. Espanyol o qualsevol altre equip català, li faria ombra, i no s'ha de descartar la seva desaparició o refundació, els objectius quals, tant esportius com socials, serien molt més modestos, resignant-se per fi, a un paper d'equip de la pila.

Això pot sonarle a conya els culers, però si s'analitza amb objectivitat i realisme aquesta possibilitat, no crec que el que acabo de dir sigui una mica desgavellat.

El F.C. Barcelona és gran i està considerat més que un club de futbol, perquè té com a enemic principal al Reial Madrid, que sempre ha representat per a ells l'equip a batre i la causa principal de tots els seus fracassos, encara que en menor mesura, la resta d'equips espanyols, també han col.laborat en la grandesa del FC Barcelona.

Em pregunto si els socis i els aficionats en general del FC Barcelona, per molt independentistes que siguin, estarien disposats a viure en una Catalunya independent on el SEU Barça acabaria relegat i reduït a un equip local normal i corrent sense aspiracions a res i en la puta misèria. Jo crec que no, perquè per a un culé, el Barça no només és més que un club, és més que qualsevol altra institució, i la seva grandesa i el seu últim triplet, està molt per sobre de qualsevol aventura política, per molt independentista que sigui aquesta .

Per a un culé, sempre estarà molt per sobre un petit èxit esportiu del FC Barcelona, que un gran èxit polític de Catalunya. El F.C. Barcelona, té més poder de convocatòria i mobilització que qualsevol altra entitat política, religiosa, cultural, etc, catalana, per molt important que sigui aquesta. Avui, és clar, en una Catalunya secesionda d'Espanya, tot aquest poder i tota la seva influència social, aniria on picaven les gallines al meu poble, el escatològic lloc qual, prefereixo ometre per respecte als lectors.

Que li donin per sac als dos-cents euros anuals-dirian-prefereixo pagar de tant en tant les autopistes, aguantar els prepotents mesetari i als seus equips de merda (sobretot al R. Madrid) Que li donguin pel cul a tots els espanyols, que li dongui pel cul, també, a l'independència, però ... ¡¡Visca el Barça!! que volem que que continui sent més que un club, pels setgles dels setgles, Amén

El F.C. Barcelona, más que un club


En Catalán

El F.C. Barcelona molt més que un club

A.T.S. Miercoles 16 de Diciembre de 2009

Una de las primeras consecuencias negativas que tendría la independencia de Cataluña, quizás la más importante para muchos catalanes, sería ver al todopoderoso F.C. Barcelona, en una liga local con equipos como el Girona, el Manlleu, L'hospitalet, etc.
Este hecho supondría la ruína total del club y reducir a mero historial nostálgico, su grandeza.

El Fútbol Club Barcelona, ya no sería "més que un club", sería un triste y vulgar equipo de fútbol, jugando en una triste y vulgar liga de fútbol de un pequeño país situado al noreste de la península íberica.

Se acabarian los Messi, los Iniesta, los Puyol, los Sergi, etc. El F.C. Barcelona no podría jamás aspirar a tener jugadores de élite; por una razón muy sencilla: no tendría un euro para pagarlos. Cualquier jugador que destacara, iría a parar a otras ligas mucho más competitivas y potentes como la española, la italiana, la inglesa... Se acabarían las ingentes cantidades de €uros que entran en sus arcas en concepto de derechos de TV.

Posiblemente, eso sí, serían el mejor equipo de Cataluña; ganarían cada año la liga catalana, la copa catalana, etc, al menos los primeros años antes de la ruina total. Cuando pasaran unos años, posiblemente el R.C. Español o cualquier otro equipo catalán, le haría sombra, y no debe descartarse su desaparición o refundación, cuyos objetivos tanto deportivos como sociales, serían muchísimo más modestos, resignándose por fin, a un papel de equipo del montón.

Esto puede sonarle a cachondeo a los culés, pero si se analiza con objetividad y realismo esa posibilidad, no creo que lo que acabo de decir sea algo descabellado.

El F.C. Barcelona es grande y está considerado más que un club de fútbol, porque tiene como enemigo principal al Real Madrid, que siempre ha representado para ellos el equipo a batir y la causa principal de todos sus fracasos; aunque en menor medida, el resto de equipos españoles, también hayan colaborado en la grandeza del F.C. Barcelona.

Me pregunto si los socios y los aficionados en general del F.C. Barcelona, por muy independentistas que sean, estarían dispuestos a vivir en una Cataluña independiente donde SU Barça acabaría relegado y reducido a un equipo local normal y corriente sin aspiraciones a nada y en la puta miseria. Yo creo que no, porque para un culé, el Barça no sólo es más que un club, es más que cualquier otra institución, y su grandeza y su último triplete, está muy por encima de cualquier aventura política, por muy independentista que sea esta.

Para un culé, siempre estará muy por encima un pequeño éxito deportivo del F.C.Barcelona, que un gran éxito politico de Cataluña. El F.C. Barcelona, tiene mayor poder de convocatoria y movilización que cualquier entidad politica, religiosa, cultural, etc, catalana, por muy importante que sea esta. Hoy, claro está; en una Cataluña secesionda de España, todo este poder y toda su influencia social, se iria a donde picaban las gallinas en mi pueblo, cuyo escatológico lugar prefiero omitir por respeto a los lectores.

Que le den por saco a los doscientos euros anuales -dirian- prefiero pagar de cuando en cuando las autopistas, aguantar a los prepotentes mesetarios y a sus equipos de mierda(sobre todo al R.Madrid) Que li donguin pel cul a tots els espanyols, que li dongui pel cul, també, a l'independència, però... ¡¡Visca el Barça!! que volem que que continui sent més que un club, pels setgles dels setgles, Amén






Las consultas independentistas en Cataluña
________________________________________________________

A.T.S Martes 15 de Diciembre de 2009

Las consultas populares sobre el sí y el no a la independencia de Catalunya, no merecen a mi entender, ninguna credibilidad ni reflejan ni cerca ni orilla el sentir general de al ciudadanía de este país. No tienen credibilidad porque han sido organizadas unilateralente por un grupo de radicales independentistas sin ningún tipo de apoyo institucional ni de ninguna formación política (si exceptuamos, claro está, Esquerra Republicana y más discretamente Convergencia i Unión), cuyo objetivo principal, es beneficiarse políticamente de este tipo de sub-referemdum.

Creo que los responsables, están explotando y aprovechándose de la buena fe de la gente y han jugado con sus sentimientos. Incluso han involucrado a menores de edad y emigrantes en este desatino con el objeto mezquino e innoble de conseguir mejores resultados electorales en las próximas elecciones. Estas elecciones no están muy lejos y ya veremos en los resultados las consecuencias que se derivarán de estas consultas.

Como decía, aparte de ser convocadas unilateralemnte por un grupo de independentistas, se han preselecionado minuciosamente, las poblaciones cuyo gobierno municipal en la inmensa mayoría de los casos, están formado por independentistas. Ni una sola capital de provincia ni ninguna población del cinturón industrial de Baarcelona han sido convocadas a dichas consultas; con lo cual se deduce con claridad, la falta de rigor y de imparcialidad que han tenido estas consultas. También, con la misma imparcialidad y con el objeto de manipular y engordar hasta donde fuera posible la participación, se ha permitido votar a menores de dieciocho años y a emigrantes sin ningún tipo de distinción y posiblemente sin ningún tipo de control. No han sido sus resultados creíbles (suponiendo que a los organizadores la credibilidad les haya importado un rábano) porque tanto en el recuento de los votos como del control de participación no ha participado ni una sola persona neutral o implicada en la opción del NO o de la abstención. El que los votos afirmativos hayan sido el 95% explica mejor que cualquier otro razonamiento, la farsa electoral que han sido estas consultas, donde ni en el más subdesarrollado de los paises del planeta, se haría algo así.

Los nacionalistas se lo han guisado y los nacionalistas se lo han comido. Sus objetivos, eso sí, han quedado sobradamente cumplidos en cuanto a repercusión mediática, y de paso, han puesto un puntito más a la discordia y al desencuentro ( que es otro de los objetivos de los nacionalistas para seguir subsistiendo políticamente) entre Cataluña y el resto del estado, donde el PP, va a sacar tajada (también) de esta iniciativa nacionalista; si no, ya lo veremos.

No he tenido la oportunidad de no participar, porque en donde vivo (gobierno municipal socialista ) no ha habido tal convocatoria, pero si la hubiera habido, tampoco hubiera participado; y no lo hubiera hecho, por todas las razones que he expuesto y por otras que posiblemente me haya dejado en el tintero, o mejor dicho, en el teclado del ordenador.

Si algún día, hay una consulta real con todas las de la ley y con las garantías de limpieza e información suficiente, participaría y aceptaría los resultados que se produjeran, pero en este tipo de payasadas, que se olviden de mi, que estaré entre ese casi 80% que no se presta a tales desatinos.

Pienso que hay prioridades mucho más importantes en que pensar y solucionar en Cataluña. Este tipo de políticos, autodenominados de izquierda y republicanos, deberían emplear sus energías en combatir la corrupción, el paro, las desigualdaades sociales y tantas y tantas cosas más, y se dejen de aventuras independentistas, que lo único que puede pasar es que las cosas empeoren más de lo que están.

domingo, 6 de diciembre de 2009


Viva la Constitución del 78

(A.T.S) 6 de Diciembre de 2009

Cualquier constitución o carta magna, como se ha dado en llamar, no está hecha a la medida y al gusto de toda la sociedad a la que va dirigida. Cualquiera de nosotros cambiaría alguno o muchos de sus artículos en función de nuestra clase social, nuestras ideas políticas y nuestra filosofía de la vida. No obstante, creo, que para que cualquier constitución sea considerada verdaderamente democrática, en lo fundamental debe reconocer en primer lugar, los derechos y libertades suficientes como para dignificar como ser humano a cualquiera de los ciudadanos en su ámbito de aplicación.


La Constitución Española, cumple ampliamente con los preceptos exigibles a una constitución democrática, consagrando el Estado de Derecho; el reconocimiento a los derechos humanos universales; a los derechos individuales y colectivos de asociación, reunión y libertad de expresión; el derecho a elegir a sus representantes políticos en sus instituciones, en los ámbitos estatal, regional, municipal, etc.


Como cualquier otra constitución, por muy democrática que sea, contienes defectos o ambigüedades cuya magnitud e importancia, puede variar dependiendo de los intereses politicos y sociales de cada cual. La Constitución Española del 78, fue redactada y promulgada en una coyuntura sociopolítica muy especial, en la cual estaban todavía muy presentes los poderes fácticos del franquismo, por cuya circunstancia, algún que otro pasaje de su articulado puede prestarse a interpretaciones diversas y controvertidas por su ambigüedad . Una ambigüedad intencionada y consensuada por el amplio espectro político de aquellos días, con el propósito de dejar una puerta abierta a futuras lecturas, que pudieran adaptarse a la realidad de cada momento histórico.

Hoy, 31 años después, esa ambigüedad tiene un interprete que debería ser respetado y reconocido por todos: el Tribunal Constitucional. Como cualquier otro tribunal, está formado por personas y por lo tanto, la interpretación que hagan puede no ajustarse a la interpretación que se hace desde otros ámbitos políticos y territoriales,con una diferencia, eso sí: mientras el tribunal esta formado por profesionales de reconocido prestigio en la materia, los que suelen estar en contra de sus decisiones, suelen ser en su mayoría, profanos que no tiene ni puta idea de leyes e interpretan su contenido en función de sus intereses particulares, pero sin ningún rigor intelectual.

En estos momentos, y después de casi tres años de deliberaciones, este tribunal está a punto de emitir el fallo sobre el recurso presentado por el Partido Popular sobre el Estatuto de Cataluña. Un fallo que no debería ser complicado porque hay suficiente jurisprudencia sobre la interpretación de las partes recurridas de dicho Estatuto, emitidas anteriormente por este tribunal. Otra cosa es que ante la atroz presión coactiva y chantajista por parte de las altas instancias políticas de Catalauña que ha recibido desde el primer día, dicho tribunal opte por bajarse los pantalones y emita un fallo político más que jurídico, en cuyo caso, parte importante de la esencia del Estado de Derecho, se iría al carajo, dejando a merced de los intereses políticos imperantes en cada momento de ciertas minorías, la resolución de cualquier conflicto constitucional.

En lo personal, el que sea un ciudadano catalán de pleno derecho, no me obliga a sentime vinculado politicamente, ni mucho menos moralmente, a esa vergonzante falta de respeto hacia las legítimas y constitucionales decisiones que tome el alto tribunal, sea cuales fueran. Mi dignidad, lo quiero dejar claro, no depende de las decisiones que tome el constitucional en un sentido o en otro; y no me gusta que se me incluya a mi y a mi dignidad en ese paquete mediático lanzado contra dicho tribunal, con el objeto de influir a priori en sus decisiones por algunos medios. A mi tampoco me gustan muchas cosas escritas en las leyes de ámbito catalán, pero las respeto y me aguanto, por no decir algo más irreverente.


Desde mi humilde, y posiblemente equivocado punto de vista, si por parte de altas instancias de la política como pueden ser, presidentes de las comunidades autónomas, diputaciones, ayuntamientos, etc, no se le reconoce al Tribunal Constitucional autoridad para interpretar y emitir un fallo sobre las leyes que se somenten a su criterio, a mi, ciudadano de a pie, se me está legitimando para creer que cualquier otro tribunal de inferior categoría y ámbito, carece de cualquier tipo de autoridad moral y política sobre mi. Si la Constitución Española, que votaron el 65% del censo español, con un 90% a favor, no merece ni tiene legitimidad para algunos, qué ligitimidad pueden tener otras consultas de ámbito regional, cuya participación no llegó al 30% por muy mayoritario que fuera el voto afirmativo?


lunes, 12 de octubre de 2009

Zapatero li està posant d'allò mé be, a Rajoy el govern






Es podria donar per bona la seva gestió si al final de la legislatura, part dels problemes més importants que ens afecten en aquest moment, s'haguessin resolt favorablement, i la possibilitat que el PP ocupés la Moncloa fos remota, però ...

Després del vendaval mediàtic que li està caient el PP sobre els casos de corrupció, seria fàcil pensar que amb aquesta situació, la dreta s'allunya de qualsevol opció de governar a curt termini aquest país. Però em fa l'efecte, que les coses no pinten així. En aquest país de facinerosos, un cas més o menys de corrupció, no té la suficient importància com per canviar en la intenció de vot, més, si la corrupció ve de part de la dreta, on els seus votants, o bona part d'ells, no veuen en aquesta pràctica res que no pugui donar-se en qualsevol altre govern, sigui del signe ideològic que sigui.

La corrupció política, com hem anat veient al llarg del temps que portem de règim democràtic (abans hi havia molta més, però no s'assabentava ni Déu) ha estat el pa nostre de cada dia, independentment de l'àmbit de poder i el signe polític de els governants. Els diners corromp i hi ha molt pocs polítics capaços de sostreure a la temptació de ser beneficiaris d'un generós "donatiu" a canvi d'un favor, encara que aquest contravingui la legalitat.

Així que la gent s'acaba acostumant a aquest tipus de pràctiques i viu a la convicció que mentre que hi hagi diners d'administrar, la corrupció política seguirà existint.

Una altra cosa és el govern de la nació i la seva eficàcia. Si bé la corrupció política pot afectar de manera directa o indirecta en major o menor mesura, no es perceben amb la mateixa intensitat els seus efectes com ens afecta la ineficàcia del govern a l'hora de posar solucions als problemes del país.

El govern socialista, amb Zapatero al capdavant, és possiblement el govern més ineficaç i més incapaç de resoldre i donar solució als problemes del país de tota l'època democràtica. El país va a la deriva sense que es besllum a curt termini una cosa que ens faci suposar que les coses van a millorar. La política de pegats i d'ajudes a la banca s'ha esgotat amb uns resultats força discrets i puntuals en el temps. Així que és comprensible la inquietud de tothom davant un panorama tan fosc com el que tenim a Espanya, o l'Estat Espanyol, com diria un català de pro

Zapatero passarà a l'història, a part de per ser el president de govern més gris de tots els que van haver, per haver portat Espanya a la ruïna, haver pujat els impostos de manera injusta, haver aconseguit el rècord de nombre de desocupats, etc, i per haver posat ben i ben be, com no va fer tan generosament cap altre president, el poder en mans del seu oponent, en aquest cas, el PP

domingo, 11 de octubre de 2009

Zapatero le está poniendo en bandeja La Moncloa al PP


Se podría dar por buena su gestión si al final de la legislatura, parte de los problemas más importantes que nos afectan en este momento, se hubieran resuelto favorablemente y la posibilidad de que el PP ocupara La Moncloa fuera remota; pero...

Después del vendabal mediático que le está cayendo al PP sobre los casos de corrupción, sería fácil pensar que con esta situación, la derecha se aleja de cualquier opción de gobernar a corto plazo este país. Pero me temo que las cosas no pintan así. En este país de chorizos, un caso más o menos de corrupción, no tiene la suficiente importancia como para cambiar en la intención de voto, más, si la corrupción viene de parte de la derecha, donde sus votantes, o buena parte de ellos, no ven en esta práctica nada que no pueda darse en cualquier otro gobierno, sea del signo ideológico que sea.

La corrupción política, como hemos ido viendo a lo largo del tiempo que llevamos de régimen democrático (antes había mucha más, pero no se enteraba ni Dios) ha sido el pan nuestro de cada día, independientemente del ámbito de poder y el signo político de los gobernantes. El dinero corrompe y hay muy pocos políticos capaces de sustraerse a la tentación de ser beneficiarios de un generoso "donativo" a cambio de un favor, aunque éste contravenga la legalidad y perjudique a los ciudadanos.

Así que la gente acaba acostumbrándose a este tipo de prácticas y vive en la convición de que mientras que haya dinero que administrar, la corrupción política va ha seguir existiendo.

Otra cosa es el gobierno de la nación y su eficacia. Si bien la corrupción política puede afectarnos de forma directa o indirecta en mayor o menor medida, no se perciben con la misma intensidad sus efectos como nos afecta la ineficacia del gobierno a la hora de poner soluciones a los problemas del país.

El gobierno socialista, con Zapatero a la cabeza, es posiblemente el gobierno más ineficaz y más incapaz de resolver y dar solución a los problemas del país de toda la época democrática. El país va a la deriva sin que se vislumbre a corto plazo algo que nos haga suponer que las cosas van a mejorar. La política de parches y de ayudas a la banca se ha agotado con unos resultados bastante discretos y puntuales en el tiempo. Así que es comprensible la inquietud del personal ante un panorama tan sombrío como el que tenemos en España.

Zapatero pasará a la historia, aparte de por ser el presidente de gobierno más gris de todos cuantos hubieron, por haber llevado al país a la ruina, haber subido los impuestos de forma injusta, haber conseguido el récord de número de desempleados, etc, y por haber puesto en bandeja, como no hizo tan generosamente ningún otro presidente, el poder en manos del oponente, en este caso, el PP
________________________________________________________
A.T.
11 de Octubre de 2009

sábado, 10 de octubre de 2009

Els patriotismes




El patriotisme és el últim refugi dels ignorants




A mi les festes patrioteres m'encanten, i m'encanten perquè em brinden la possibilitat d'un dia de descans, del qual cada dia està un més necessitat. D'altra banda, me la porten fluixa, perquè per a mi els patriotismes han estat sempre una cosa aliena i sense sentit.

Mai he estat patriota, i això que ocasions i situacions no m'han faltat per arribar a ser-ho. Em vaig educar, si es pot anomenar així, en una escola de les anomenades Nacionals, on inculcar als nens el valor del patriotisme i la defensa de la Pàtria i els seus principis morals, era l'objectiu principal.

Dins dels valors previstos en l'ideari d'aquest tipus de patriotisme, figurava especialment l'amor a la Pàtria, l'obediència i entrega incondicional als seus gobernanates, als que et pagaven el sou, els capellans, etc, etc. Una pàtria que no coneixia, si exceptuem els quatre-cents km quadrats del poble on vivia. No van aconseguir ni tan sols apropar un mil.límetre a aquest tipus de sentiment, potser perquè per aquells temps la pressió mediàtica no existia i el mestre i el capellà dels que depenia la meva educació, no van tenir prou autoritat moral, per fer-ho.

Després vaig haver de passar per una altra etapa on el patriotisme era o havia de ser, l'eix on girava la teva existència. El patriotisme havia de ser el valor moral que més et identificaria com espanyol. Aquesta etapa va ser la del meu servei militar obligatori. Ser i sentir-se espanyol significava en aquells dies, sentir-se identificat amb uns principis la qual essència, estava sense cap dubte, emparentada amb el feixisme més reacionario.

Sempre he considerat el patriotisme com la religió: un instrument al servei dels poderosos per a manipular a les masses. Si a la religió s'apel.la a Déu en el nom del qual es van cometre, es cometen i se seguiran cometent autèntiques barbaritats, al patriotisme, s' apel.la a la Pàtria per als mateixos fins.

Algú va dir que el patriotisme (qualsevol patriotisme) és l'últim refugi dels ignorants, en el que estic completament d'acord.

Entre l'11 de setembre i el 12 d'Octubre hi ha unes dates en el calendari, però la veritat és que des del meu punt de vista, entre el patriotisme d'uns i dels altres, no hi cap un pèl.

Los patriotismos



El patriotismo es el último refugio de los ignorantes

A mi las fiestas patrioteras me encantan, y me encantan porque me brindan la posibilidad de un día de descanso, del que cada día anda uno más necesitado. Por lo demás, me la traen floja, porque para mi los patriotismos han sido siempre algo ajeno y sin sentido.

Nunca he sido patriota, y eso que ocasiones y situaciones no me han faltado para llegar a serlo. Me eduqué, si se puede llamar asi, en una escuela de las llamadas Nacionales, donde inculcar a los niños el valor del patriotismo y la defensa de la Patria y sus principios morales, era el objetivo principal.

Dentro de los valores contemplados en el ideario de ese tipo de patriotismo, figuraba especialmente el amor a la Patria, la obediencia y entrega incondicional a sus gobernanates, a los que te pagaban el sueldo, a los curas, etc, etc. Una patria que no conocía, si exceptuamos los cuatrocientos km cuadrados del pueblo donde vivía. No consiguieron ni siquiera acercarme un milímetro a ese tipo de sentimiento; quizás porque por aquellos tiempos la presión mediática no existia; el maestro y el cura de los que dependía mi educación, nunca tuvieron la suficiente autoridad moral para hacerlo; y muchas otras razones con la suficiente identidad negativa, para motivarme en la idea de que el patriotismo al que me estaban induciendo no se correspondía con la idea que empezaba a cuajar en mi sobre como debería ser una patria.

Después hube de pasar por otra etapa donde el patriotismo era o debía ser, el eje donde giraba tu existencia. El patriotismo debía ser el valor moral que más te identificaría como español. Esta etapa fue la de mi servicio militar obligatorio. Ser y sentirse español significaba por entonces, sentirse identificado con unos principios cuya esencia estaban sin lugar a dudas, emparentada con el fascismo más reacionario.

Siempre he considerado el patriotismo como la religión: un instrumento al servicio de los poderosos para manipular a las masas. Si en la religión se apela a Dios en cuyo nombre se cometieron, se cometen y se seguirán cometiendo auténticas barbaridades, en el patriotismo, se apela a la Patria para los mismos fines.

Alguien dijo que el patriotismo (cualquier patriotismo) es el último refugio de los ignorantes, en lo que estoy completamente de acuerdo.

Entre el 11 de Septiembre y el 12 de Octubre hay unas fechas en el calendario, pero la verdad es que desde mi punto de vista, entre el patriotismo de unos y de los otros, no cabe un pelo.

domingo, 4 de octubre de 2009





La catalanitat dels ciutadans no hauria d'estar sotmesa als criteris radicals i extremistes dels nacionalistes catalans.

Vaig trobar el següent article al diari ultranacionalista Avui, on com es pot llegir una vegada més, la fal.làcia y la gran mentida de considerar als inmigrants que van venir a Catalunya als anys cinquanta-sixanta, un ejercit enviat per Franco amb la intenció d'anihilar la cultura y la llegua catalana. Aquest és l'article:

Els que no volen ser catalans

No, no és català tothom qui viu i treballa a Catalunya. Sense ànim d’esmenar el President Tarradellas i combregant fins i tot amb l’esperit d’aquella voluntat integradora, haurem de convenir que, a Catalunya, hi viuen i hi treballen persones que no són ni volen ser catalans. Ben al contrari, molts d’aquests ciutadans són la part activa i voluntariosa d’aquella estratègia espanyola que pretenia anihilar qualsevol vestigi de catalanitat sota la pressió d’una allau immigratòria armada amb la legalitat uniformitzadora i repressiva de l’Estat, i alimentada amb les raons de l’odi secular.

És cert que els successius Governs de la Generalitat han fet una tasca important per afavorir la integració de tothom i que els resultats d’aquestes polítiques han donat bons fruits (encara sort!). Però la massa refractaria, a la que s’han afegit en els darrers anys els qui s’han cregut el gran “bluff” endegat amb l’“España va bien” d’Aznar, fa que percibim un retrocés en el nombre d’aquells que “són i volen ser” catalans. Ben lluny del que opinen alguns, aquesta massa “no-integrada”, no és pas l’argument que ens ha de fer desistir d’emprendre el camí de l’autodeterminació. Ben al contrari, ens ha de fer conscients que el moment és crític i atesos factors com ara la pressió mediàtica o la demografia, o ens afanyem, o no hi serem a temps.

*****************************

Primer s'hauria de determinar els requisits necessaris per tenir el dret a la catalanitat. Encara que no és molt difícil endevinar per on van els trets. Sabem que hi ha un tipus de català que s'atorga el dret d'expedir certificats de catalanitat segons els seus inapel.lables criteris i les exigències per a atorgar el dret a aquesta catalanitat als ciutadans, hauria de passar per quatre o cinc requisits:

1.-Estar disposat a defensar Catalunya contra la bota opressora que durant segles va espoliar i oprimir al poble català, sense tenir en consdieración en aquests moments les circumstàncies ni el context històric en que van tenir lloc.

2.-La integració absoluta i sense reserves en la seva cultura, la seva història, la seva llengua, i la renúncia expressa a qualsevol altre element cultural, històric i lingüístic que pogués posseir.

3.-Mai no es podran posar en dubte els principis sagrats de l'independentisme com a objectiu irrenunciable per a l'alliberament de Catalunya. L'aversió cap a l'estat opressor, ha de ser de ser clara i sense fissures.

4.-Catalunya ha d'estar molt per sobre de l'individu, o el que és el mateix: no s'ha de prioritzar la individualitat a la comunitat absoluta, com la forma més eficaç de mantenir l'homogeneïtat en tots els seus elements ideològics sempre latent i la cohesió social i nacional.

5 .- A Catalunya hi ha un gloriós equip de futbol els quals èxits i grandesa han anat sempre units al sentiment patriòtic del nostre poble. Per tant, i apel.lant a la homogeneïtat que feia referència l'article 4, per tenir dret a la catalanitat absoluta, és completament obligatori ser soci, o en el pitjor dels casos, simpatitzant disposat a defensar amb violència o sense, els colors victoriosos del FC Barcelona, que és l'equip al que es feia referència al principi de l'article.

Annex: Per tenir ple dret i l'honor de pertànyer a la nació catalana, s'han de complir incondicionalment i sense discussió, els cinc articles sense excepció, sense perjudici que en el futur poguessin promulgar algun més als que l'aspirant a català de primera , s'ha de comprometre a acatar també.
__________________________

Bé, encara que aquest hipotètic articulat m'ho acabo d'inventar, els que portem vivint a Catalunya gairebé cinquanta anys, sabem molt bé per l'experiència acumulada que sense algun dels requisits que figuren en l'articulat, la catalanitat serà negada als ciutadans que no acceptin aquestes normes, per aquells que no sé amb quin dret, s'erigeixen en expenedors de certificats de catalanitat.

En l'article escrit per un periodista ultanacionalista català del diari Avui, subjau molt subliminalment la convicció que en qualsevol procés d'autodeterminació cap a la independència, només haurien de participar els "autèntics" catalans. Els altres, segons el periodista, som immigrants enviats per Franco en els anys 60 amb la intenció d'acabar d'extingir qualsevol vestigi cultural i lingüístic de Catalunya, sense reconèixer a aquests ciutadans cap altra aportació al progrés general de Catalunya. L'article transpira, com en qualsevol altra reflexió ultranacionalista, xenofòbia per tot arreu, negant a aquests ciutadans qualsevol dret a participar en les possibles decisions en les que es plantejaran projectes independentistes.

Per a tots aquells que portem gairebé cinquanta anys, fins i tot més, vivint a Catalunya i que hem aportat amb el nostre esforç i el nostre sacrifici, tant al progrés econòmic, sòcia i demogràfic d'aquest país, llegir aquest tipus d'articles, suposa, a part de la tristesa de sentir-se tan malament valorat per aquesta gent, el rebuig i el menyspreu més absolut, per tots aquells il • luminats que es creuen amb més drets que els altres a decidir sobre el futur de Catalunya, quan l'únic que han fet ells durant la seva existència, és enverinar i confrontar la societat amb mentides i falses lectures de la història; manipulacions i un "secular odi" cap a tot el que quedi fora de les seves radicals i trasnuitats plantejaments separatistes.

Sobre la gran mentida tan difosa entre els nacionalistes, que els que vam tenir d'abandonar la nostra terra formàvem part de l'estratègia de Franco per aniquilar Catalunya cultural i lingüísticament, he de negar amb tota rotunditat i tota la meva indignació que això fos cert. Al poble on residia anaven sovint empresaris catalans proveïts de autobusos per contractar mà d'obra barata de la qual tan necessitada estava Catalunya al boom immobiliari i turístic. Mai vam ser un "exèrcit" anihilador de cultures, llengües i altres i si un element imprescindible i decisiu, per al desenvolupament i progrés de Catalunya en el seu conjunt. Cap nacionalista, com veiem en l'article que escriu aquest payo, ha reconegut aquesta aportació, més aviat tot el contrari.

Em pregunto que pensarà el periodista i tots els que pensen com ell, sobre aquest parell de qüestions: ¿També els dos milions i més d'espanyols que van anar a treballar a Alemanya, França, Bèlgica, etc, eren exèrcits anihiladors de cultures i llengües de aquests països, enviats per Franco? ¿També són els actuals immigrants exèrcits de anihiladors de cultures i llengües enviats pels seus respectius governants?

El nacionalisme independentista està ple de mentides, fal · làcies i manipulacions com aquesta, sense les quals es quedarien desproveïts d'arguments. El lamentable és que una mentida a base d'anar repetint-la indefinidament, acaba semblant veritat per a aquells que més que amb el cap, pensen amb les vísceres o amb el cul.



(Edició provisional pendent de modificacions i ampliacions)

El derecho a la catalanidad





El derecho a la catalanidad no deberia estar sujeto a los criterios radicales y extremistas de los independentistas catalanes.




He encontrado en el diario ultracatalanista Avui, la siguiente reflexión sobre la catalanidad de los ciudadanos de este país:

Els qui no volen ser catalans


No, no és català tothom qui viu i treballa a Catalunya. Sense ànim d’esmenar el President Tarradellas i combregant fins i tot amb l’esperit d’aquella voluntat integradora, haurem de convenir que, a Catalunya, hi viuen i hi treballen persones que no són ni volen ser catalans. Ben al contrari, molts d’aquests ciutadans són la part activa i voluntariosa d’aquella estratègia espanyola que pretenia anihilar qualsevol vestigi de catalanitat sota la pressió d’una allau immigratòria armada amb la legalitat uniformitzadora i repressiva de l’Estat, i alimentada amb les raons de l’odi secular.

És cert que els successius Governs de la Generalitat han fet una tasca important per afavorir la integració de tothom i que els resultats d’aquestes polítiques han donat bons fruits (encara sort!). Però la massa refractaria, a la que s’han afegit en els darrers anys els qui s’han cregut el gran “bluff” endegat amb l’“España va bien” d’Aznar, fa que percibim un retrocés en el nombre d’aquells que “són i volen ser” catalans. Ben lluny del que opinen alguns, aquesta massa “no-integrada”, no és pas l’argument que ens ha de fer desistir d’emprendre el camí de l’autodeterminació. Ben al contrari, ens ha de fer conscients que el moment és crític i atesos factors com ara la pressió mediàtica o la demografia, o ens afanyem, o no hi serem a temps.

Primero se tendría que determinar los requisitos necesarios para tener el derecho a la catalanidad. Aunque no es muy dificil adivinar por donde van los tiros. Sabemos que hay un tipo de catalán que se otorga el derecho de expedir certificados de catalanidad según sus inapelables criterios y cuyas exigencias para otorgar el derecho a dicha catalanidad a los ciudadanos, debería pasar por cuatro o cinco requisitos:

1.-Estar dispuesto a defender a Cataluña contra la bota opresora que durante siglos expolió y oprimió al pueblo catalán, sin tener en consdieración en estos momentos las circunstancias ni el contexto histórico en que tuvieron lugar.

2.-La integración absoluta y sin reservas en su cultura, su historia, su lengua, y la renuncia expresa a cualquier otro elemento cultural, histórico y lingüistico que pudiera poseerse.

3.-Nunca se podrán poner en entredicho los principios sagrados del independentismo como objetivo irrenunciable para la liberación de Cataluña. La aversión hacia el estado opresor, debe ser ser clara y sin fisuras.

4.-Cataluña debe estar muy por encima del individuo, o lo que es lo mismo: no se debe priorizar la individualidad a la comunidad absoluta, como la forma más eficaz de mantener la homogeneidad en todos sus elementos ideológicos siempre latente y la cohesión social y nacional.

5.- En Cataluña existe un glorioso equipo de fútbol cuyos éxitos y grandeza han ido siempre unidos al sentimiento patriótico de nuestro pueblo. Por lo tanto, y apelando a la homogeneidad que hacía referencia el artículo 4, para tener derecho a la catalanidad absoluta, es completamente obligatorio ser socio, o en el peor de los casos, simpatizante dispuesto a defender con violencia o sin ella, los colores victoriosos del F.C. Barcelona, que es el equipo al que se hacía referencia al principio del artículo.

Anexo: Para tener pleno derecho y el honor de pertenecer a la nación catalana, deben cumplirse incondicionalmente y sin discusión alguna, los cinco articulos sin excepción, sin perjuicio de que en el futuro pudieran promulgarse alguno más a los que el aspirante a catalán de primera, debe comprometerse a acatar tambien.

Bien, aunque este hipotético articulado me lo acabo de inventar, los que llevamos viviendo en Cataluña casi cincuenta años, sabemos muy bien por la experiencia acumulada que sin alguno de los requisitos que figuran en el articulado, la catalanidad será negada a los ciudadanos que no acepten dichas normas, por aquellos, que no sé con qué derecho, se erigen en expendedores de certificados de catalanidad.

En el articulo escrito por un periodista ultanacionalista catalán del diario Avui, subyace muy subliminalmente la convición de que en cualquier proceso de autodeterminación hacia la independencia, sólo deberían participar los "auténticos" catalanes. Los demás, según el periodista, somos inmigrantes enviados por Franco en los años 60 con la intención de acabar de extinguir cualquier vestigio cultural i lingüistico de Cataluña, sin reconocerle a estos ciudadanos ninguna otra aportación en el progreso general de Cataluña. El artículo rezuma, como en cualquier otra reflexión ultranacionalista, xenofobia a raudales, negando a estos ciudadanos cualquier derecho a participar en las posibles decisiones en las que se plantearan proyectos independentistas.

Para todos aquellos que llevamos casi cincuenta años, incluso más, viviendo en Cataluña y que hemos aportado tanto, con nuestro esfuerzo y nuestro sacrificio al progreso económico, socia y demográfico de este país, leer este tipo de artículos, supone, aparte de la tristeza de sentirse tan mal valorado por esta gente, el rechazo y el desprecio más absoluto, por todos aquellos iluminados que se creen con más derechos que los demás a decidir sobre el futuro de Cataluña, cuando lo único que han hecho ellos durante su existencia, es envenenar y confrontar a la sociedad con mentiras y falsas lecturas de la historia; manipulaciones y un "secular odio" hacia todo lo que quede fuera de sus radicales y trasnochados planteamientos separatistas.

Sobre la gran mentira tan difundida entre los nacionalistas, de que los que tuvimos que abandonar nuestra tierra formábamos parte de la estrategia de Franco para aniquilar Cataluña cultural y lingüísticamente, he de negar con toda rotundidad y toda mi indignación que eso fuera cierto. Al pueblo donde residía iban a menudo empresarios catalanes provistos de atobuses para contratar mano de obra barata de la que tan necesitada estaba Cataluña en pleno boom inmobiliario y turístico. Nunca fuimos un "ejercito" aniquilador de culturas, lenguas y demás y si un elemento imprescindible y decisivo, para el desarollo y progreso de Cataluña en su conjunto. Ningún nacionalista, como vemos en el artículo que escribe ese tío, ha reconocido esa aportación, más bien todo lo contrario.

Me pregunto que pensará el periodista y todos los que piensan como él, sobre este par de cuestiones: ¿ También los dos millones y pico de españoles que fueron a trabajar a Alemania, Francia, Bélgica, etc, eran ejércitos aniquiladores de culturas y lenguas de esos países, enviados por Franco? ¿ También son los actuales inmigrantes ejércitos de aniquiladores de culturas y lenguas enviados por sus respectivos gobernantes?

El nacionalismo independentista está repleto de mentiras, falacias y manipulaciones como esta, sin las cuales se quedarían desprovistos de argumentos. Lo lamentable es que una mentira a base de ir repitiéndola indefinidamente, acaba pareciendo verdad para aquellos que más que con la cabeza, piensan con las tripas o con el culo.



(Edición provisional pendiente de modificaciones y ampliaciones)

viernes, 11 de septiembre de 2009

El meu espanyolisme



Sempre he cregut que dintre de Catalunya, és compatible la catalanitat amb l'espanyolitat, sempre que entre els dos sentiments, si es pot dir així, hi hagi la suficient compressió i sensibilitat per ambdues parts com per fondre tots dos sentiments en un de sol. Per a mi suposa un motiu d'orgull i satisfacció personal, estar escrivint aquest article en català, tot això, sense haver trepitjat mai una classe d'aquest idioma. Això hauria de suposar una proba del meu progresiu integrament, però com que no sóc del Barça ni tampoc renec dels meus origens, això no serveix per a res.

He viscut a Catalunya més de 45 anys, la cual cosa em dona el dret i també el deure de sentir-me catalá, pero sense etiquetes ni fals patriotismes i en la propoció que jo crec raonable, sense que això suposi cap imcompatibilitat amb la resta del meu patrimoni cultural, lingüistic, etc, més aviat, tot el contrari. Tot i així, crec que el meu perfil com a ciutadà de Catalunya, no encaixaria dintre de les exigències ideologiques que faría qualsevol partit d'esquerres als seus afiliats i com que jo de nacionalista ni de dretes no tinc un sol pèl, aixó em condemna a seguir sent lliure.
Dit això, anem per feina.

A.T.S Septiembre 2009
--------------------------------------------------------------------------------

La meva espanyolitat

Hi va haver un temps, ja llunyà, que servidor va arribar a sentir-se acomplexat de sentir-se espanyol, fins al punt de desterrar del meu vocabulari la paraula Espanya i altres, com província, etc. Eren temps de clandestinitat, primer, i de semiclandestinitat i més o menys lliure, després. Era fàcil caure en la verborrea i en la demagògia revolucionària dels partits i sindicats d'aquells temps després d'haver patit durant molts anys una dictadura militar en què els ciutadans érem un mer nombre censal sense el més elemental dels drets. Era inevitable associar la paraula Espanya, a tota aquella situació i com a conseqüència de l'ús ultranacionalcinalista que s'havia fet d'ella en el règim franquista, on els principis ideològics i polítics eren de tall feixistoide, com tothom sap.

Mai no es mirava a aquesta paraula, més enllà del començament de la dictadura, com si la paraula Espanya, hagués estat un invent de Franco. He de reconèixer que em vaig sentir bastant identificat amb aquesta actitud, i com els altres, vaig col.laborar en la mesura de les meves possibilitats a que es difongués aquesta ideia, quelcom del que em penedeixo ara.

Quan va morir el dictador, encara que poc a poc, les coses van anar millorant: hi va haver un procés de legalització dels partits polítics i sindicats, es va establir el dret de reunió i associació, etc, etc, acabant en un procés electoral on es convocaria a la ciutadania a escollir un parlament constituent, que s'encarregaria d'elaborar i redactar una constitució en la qual es reconeixeria, com en qualsevol altre país democràtic, tant els drets com les obligacions fonamentals de tots els ciutadans. Conclosa aquesta, es va sotmetre a votació a les corts constituents aprovant-se per la immensa majoria, i a referèndum al poble espanyol, que majoritàriament va aprovar, també, el dia 6 de desembre de 1978.

Comprenc, que aquesta Constitució va ser aprovada dins d'un context històric i polític, on alguns poders fàctics estaven encara molt presents i l'herència tant ideològica com a política del dictador, no s'havia extingit ni molt menys encara, com van veure el 23-F. No obstant això, dins d'aquella llei de lleis, s'apreciava un marge prou ampli per desenvolupar en el futur, quan les coses fossin caient pel seu propi pes, lleis que podrien atendre les exigències i les necessitats de cada moment de la societat. Els resultats estan aquí i avui dia trenta anys després, el règim polític d'Espanya, no té res a envejar a cap altre règim de qualsevol país democràtic, encara que hi hagi encara algun il.luminat que pensi que Espanya i els espanyols, siguem una reminiscència dels Reis Catòlics de Ferran VII i de Franco.

Davant d'una situació de normalitat democràtica, jo creia,-il.lús de mi-, que amb l'espectacular canvi que havia experimentat el país en tots els sentits, aquestes connotacions que havia tingut la paraula Espanya, haurien desaparegut, però va passar al contrari: es va aguditzar el sentiment antiespanyol i per suposat, la paraula Espanya, seguia tenint l'estigma i la desídia, fins i tot en major proporció, del que l'havia tingut en plena dictadura. Fins a tal punt va arribar aquesta ignomínia, que en certa ocasió vaig portar una nota de premsa a una revista de Girona que es deia o es diu, perquè no sé si va desaparèixer, "Presència" i em van fer canviar la paraula "Espanya" per la de " l'Estat Espanyol "si volia que la publiquessin.

Des de llavors i fins avui, no hi ha un mitjà català, escrit o parlat, que no faci mil voltes i recorri al més variat assortiment d'adjectius per evitar escriure o dir "Espanya": "La resta", "L'estat espanyol", etc. Fins i tot a nivells de seleccions espanyoles esportives o de qualsevol altra cosa, mai no diran ni escriuran Espanya, diran: "L'equip espanyol", "la seleció espanyola" o qualsevol altra cosa. En canvi, en referir-se a l'equip contrari, diuen amb tota normalitat, Itàlia, Alemanya, Brasil, Argentina, etc. Quan Espanya participa en qualsevol fòrum internacional, idem del mateix: L'estat espanyol i Alemanya ...

La veritat és que no sé que intencionalitat pot haver en aquesta falta de respecte i desvergonyiment cap a la denominació legal i constitucional de l'Estat espanyol, quan amb cap altre país del món ho fan. Potser, es fan la falsa ideia de que Espanya no existeix. Si es així, no se de on cony surt els gentilicis espanyols, l'Estat Espanyol, etc.

Abans d'expressar el meu desacord amb l'assumpte següent, vull aclarir que a mi les banderes i els himnes em la porten fluixa. Potser tenia rao l'ex molt honorable president de la Generalitat i de Banca Catalana, Jordi Pujol, quan va dir a un llibre que va escriure als anys 60, que els andalusos que havien arribat a Catalunya suposàvem un perill per a la cultura i la llengua d'aquest país perquè érem gent desarrelada i que si no estimavem la nostra terra, menys estimaríem a Catalunya. No se pas que pensarà avui, no sol dels andalusos, sino dels ciutadans nouvinguts de més de un centenar de països que convivim a Catalunya.

Ningú no pot titllar-me de fatxa per penjar una bandera al meu balcó, ni espanyola ni catalana; ningú haurà pogut mai sentir-me cantar l'himne d'Espanya ni tampoc "el cant del segadors", ni de fer qualsevol altra ostensibilidad de la meva condició d'espanyol o català. No obstant això, considero que és tan incomprensible com l'anterior, que un "visca Catalunya" gaudi de l'emoció i el goig patriòtic d'aquells que consideren en canvi, un "viva Espanya", una cosa així com un "Viva Hitler, Franco, Mussolini" i toa la ostia. El mateix passa amb la bandera: per molt constitucional que sigui, exhibir-la públicament és una actitud completament feixista mesetària, dictatorial, etc, tot i això per part d'aquells que veuen en la seva, un simbol de llibertat, democràcia, igualtat, patriotisme...

Els que ens sentim espanyols, tan d'una manera com d'altra, no som gent apàtrida sense dret a tenir una patria amb bandera i himne, com tothom, i no per això hem d'estar sempre considerats com a feixistes ultramontans.
La cual cosa no vol dir, que no reconegui que a Espanya hi hagi gent amb ideologia feixista o ultraderetana com a tot arreu, que n'hi ha, com hi ha també, gent d'ideologia d'ultra esquerras i de qualsevol altra ideologia.

A Catalunya, no tots pensem el mateix (que tot s'ha de dir) Cada vegada més, la gent viu la seva espanyolitat amb menys por (encara que hi ha raons suficients per sentir-lo) i va perdent el complex que durant tant de temps se li ha anat inculcant com còmplice i executor de tots els mals econòmics, polítics, culturals, lingüístics, etc, etc. de Catalunya, i no em refereixo als veritables culpables, sinó a tots aquells que vam venir a Catalunya a treballar i ha col • laborar en el progrés d'aquest país i que se'ns sol posar sovint, al mateix sac.

No tothom és nacionalista, sortosament, i els ciutadans que voldrien l'independencia amb respecte a d'España, son minoria. Catalunya és cada dia mes diversa tant cultural com etnica i llingüisticamnet, i no te res a veure amb la Catalunya del setgle divuit. Així que a l'hora de fer qualsevol plantejament d'independéncia s'hauran de tenir en comptes totes aquestes sensibilitats.

Servidor, ja té un cert bagatge, per raons obvies i porto cinquanta anys escoltant el mateix, i diuen que el dimoni sap més per vell que per dimoni. Això vol dir que a mi me la sua de dalt a baix i de baix a dalt tot això, i ningú em farà "comulgar con ruedas de molíno", com diem els castellanoparlants. Servidor, passa de doctrines alineant i manipuladores, i falses lectures de l'història; vinguin d'on vinguin.

Han quedat lluny els rentats de cervell i tinc la suficient capacitat, per ara, de pensar per si mateix, i a servidor, amb aquest tipus de menyspreu cap a tot allò que sigui espanyol, el que estan aconseguint és allunyar-me cada dia més de qualsevol ideologia nacionalista patriotera i de campanar.

Sóc i em sento espanyol, perquè no em puc sentir ni ser, francès, italià, belga, rus ... Em pregunto sovint, per què sóc un feixista si dic viva España -que no ho dic mai- poso la bandera al meu balcó -que tampoc la poso mai- o faig ús de la paraula Espanya, quan s'ha d'utilitzar? I es clar, em pregunto també, per qué si canvio la paraula España, per la paraula Catalunya, tot es tan diferent. Això em fa pensar que si hi ha una actitud i una ideologia que tingui semblança al feixisme, aquesta és el nacionalisme; qualsevol nacionalisme. Així que un nacionalista, hauria de pensar-s'ho dues vegades abans de qualificar a algú com a feixista.

Sempre he estat molt respectuós amb els sentiments dels altres. Sempre li he reconegut a tot aquell que per les raons que sigui, no se sent espanyol, el dret a sentir-se el que li doni la gana, i le sorti dels collons, però exigeixo al mateix temps, aquest mateix dret per a mi, sense que se'm titlli per això, del més menyspreable i indesitjable fatxa, falangista, etc.

La persona que exigeix per a ell el que nega als altres, sempre serà per a mi una persona sense cap tipu de credibilitat i tindrà per parte meva, la més absoluta de les ignoràncies.

I per acabar, per tal de deixar clara la meva espanyolitat o "fachatez" com em denominaran alguns després de llegir això, diré que la meva espanyolitat consisteix bàsicament, en compartir i tenir en comú, amb la resta de persones que tenen la meva mateixa condició jurídica respecte a la nacionalitat oficial espanyola, una cultura, una llengua, unes lleis, un estat, un govern, una economia, etc.

Quan dic que em sento espanyol, no vull dir que em senti gallec, asturià, català, aragonès, murcià, etc, al mateix temps, que no, però amb tots ells tinc nexes comuns que no tinc amb els ciutadans d'altres països. Sense haver estat mai a Astúries, per exemple, estic segur que em sentiré molt més a casa, que si vaig a Nàpols o Moscou. ¿Tan difícil és comprendre aquest tipus d'espanyolitat? ¿On és el feixisme?

A part dels sentiments més o menys patriòtics que una persona pugui tenir, hi ha àmbits territorials als quals pertanyen juridicament. Sens dubte, el primer és l'estatal, tot seguit, el regional, comarcal, provincial, municipal, veïnal ... sense que això suposi que en el pla afectiu, hagi de tenir el mateix ordre, que no ho té normalment.

Jo mai no dire que estimo aquesta terra o l'altra. L'afecte, només ho puc sentir per persones, fins i tot, animals, però no puc estimar un país, una llengua, una cultura... Si puc, i és així com ho sento, identificar-me amb tot això i sentir-me be en determinat lloc; estimar a part de la seva gent, però res més.
Penso que quan es diu, estimo España, estimo Catalunya, estimo Andalucia, etc, s'està incurrent en un acte d'hipocresia, perque a qualsevol d'aquest llocs, sempre hi ha coses que no ens agraden ni gen ni mica, fins i tot, odiem. Així que no ens enganyem: estimem la part del país que ens interessa i res més. Això per a mi no és estimar un país. Insisteixo, ningú estima el seu país totalment. Els nacionalistes, son els que estimen menys part del seu pais. La seva estima es concreta i limita a certs elements culturals, llingüistic, historics i poc més.

Així que tot aquells que veuen en l'espanyolitat de la gent només facherío, haurien de fer examen de consciència i potser acabarien trobant en la seva actitud, el feixisme que pretenen veure als altres i que no tenen

martes, 8 de septiembre de 2009

Coplilla de baja intensidad




Voy a ver si le pongo música coplera a estos versillos y la presento a Eurovisión, jeje

Mi musa m'abandonao
hoy no tengo inspiración
diez minutos m'ha costao
escribir esta canción:

Si la envidia fuera agua
nunca habría sequía
si los lunes fueran viernes
to er mundo s'alegraría

tengo callos en las manos
pero no de hacerme... eso
es de currar cada día
entre ladrillos y yeso

me estoy quedando sin pelo
y encima lo tengo gris
tampoco tengo en la lengua
ni a la hora de escribir.

Tengo sesenta y un años
y tengo poca cultura
fui poco tiempo a la escuela
mucha Misa y mucho cura

fui monaguillo también
p'acabarlo de arreglar
que bonita la sotana
por mi madre remendá

Con el misal no podía
de grande y gordo que era
qué rico estaba el vinillo
que había en la vinagrera

como no era un angelito
el cura me despidió
me pagó con cinco duros
y no me dijo ni adios

s'acabaron las tres misas
que me tragaba a diario
¡qué descanso madre mía!
aquello era un calvario.

Aún queda la escuela
y el miembro de mi maestro
que era más popular
que en aquellos tiempos Gento

Entre curas y maestros
perversos y pendencieros
aprendí to lo que sé
de Misas y de rosarios

No llegué aprender entonces
en la Escuela Nacional
más que a rezar y a sufrir
esta enseñanza banal

mis manos estaban frías
no había calefacción
sobre ellas el maestro
golpeó sin compasión

yo era un niño muy bueno
introvertido y callado
no hice nada, lo juro!!
para ser tan mal tratado

la violencia era entonces
pan nuestro de cada día
en la casa y en la escuela
el niño la padecía

No comprendo como ahora
la cosa sea al revés
que el niño es el que manda
en la escuela o en doquier

Ni una cosa ni la otra
debería suceder
el maestro a enseñar
y el niño a obedecer


(continuará)

A.T.S (c) 2009